Homenatge a Kapuscinski i Politkóvskaya

I ara, qui els donarà veu?

En un curt període de temps –el que va d’octubre de 2006 a gener de 2007- ens vam quedar sense dos dels periodistes més reconeguts a nivell internacional. Per dues causes ben diferents, el polonès Ryszard Kapuscinski –de mort natural- i la russa Anna Politkovskaya –assassinada- deixaven un buit difícil de substituir. Eren dos dels periodistes del moment en què més companys de professió es fixaven. Eren el model a seguir, l’exemple, l’ideal. Però sobretot eren els que havien donat veu durant molts anys a aquells que no la tenien: Kapuscinski a l’anomenat Tercer Món i Politkovskaya al poble txtexè.

Anna Politkóvskaya
La tardor de 2002 l’Anna Politkóvskaya va ser a Barcelona. En aquell temps jo estudiava a la Universitat Pompeu Fabra, on ella hi va donar una conferència a la qual vaig assistir. La meva professora de literatura eslava, Tamara Djermanovic, en va ser la traductora. L’aula era plena a vessar. A tots els assistents ens van captivar les paraules de l’Anna, però sobretot la forma de transmetre-les. La força del seu discurs i de la realitat que explicava van acabar amb una llarga i forta ovació al final de l’acte. Crec que tots teniem la sensació d’haver estat davant una persona que transcendeix la normalitat. El passat mes d’octubre, quan la notícia de la seva mort va ser una realitat, estic segur que tots els que vam ser aquell dia en aquella aula, de cop i volta, se’ns va encongir el cor. No podia ser! Però va ser. Ella també? El darrer article que va escriure abans de morir, titulat Et designem terrorista i publicat al diari Novaya Gazeta on ella treballava, és un text inacabat que segurament havia d’acabar la mateixa nit que la van matar. Curiosament, la darrera paraula de l’article és “Txetxènia”. Un article inacabat, com la seva vida, però que deixa el camí perquè altres continuïn trencant el silenci.

Ryszard Kapuscinski
“Kapu” també ha vingut per Barcelona, i vàries vegades. Entre altres llengües, dominava perfectament el castellà. Vaig poder compartir sala amb ell a la Universitat Autònoma de Barcelona, en motiu de l’Any de les Llengües, el 2004. Una altra sala plena a vessar per escoltar una de les veus més necessàries del planeta. Un home senzill i càlid que transmetia la saviesa des d’allò viscut, que no era poc. Els aplaudiments i les encaixades de mans no es van fer esperar. Llegir Kapuscinski és una delícia. L’anomenat “enviat de Déu” ha deixat un llegat de textos imprescindible per entendre el món actual. A Eben, ens apropa millor que ningú a la realitat africana. A El Emperador, a l’emperador etíop Haile Selassie. A El Imperio, a la caiguda de la URSS. A El Sha, les causes de la revolució islàmica iraniana. A La guerra del futbol, a la realitat del Tercer Món a base de diferents articles i reportatges. La seva senzillesa –i alhora la seva excel·lent capacitat d’anàlisi- ha tingut la capacitat de penetrar als racons de l’Àfrica –i d’altres llocs del Tercer Món- de la mateixa manera que ho feia en les ments dels occidentals. Transmetre l’abisme que separa ambdós mons no està a l’abast de qualsevol, però sí del considerat millor reporter del món. No ens ha d’estranyar aquest qualificatiu, ja que el seu mestre, Heròdot, també ho va ser de la seva època. Precisament, el darrer llibre que va escriure Kapuscinski abans de morir es titula Viatges amb Heròdot.

Tots tres, Politkóvskaya, Kapuscinski i Heròdot no van parar de creuar fronteres per explicar la Història a partir d’històries individuals. Perquè la Història no deixa de ser un continu d’actualitats. La darrera frontera va ser la de la mort. La concepció d’aquesta pot ser molt diferent segons la cultura de cada poble. Així, Heròdot va comprovar que entre els tracis hi havia un poble anomenat trauses: “Quant als trauses, que en tot els altres aspectes observen els mateixos costums que la resta dels tracis, obren de la manera següent pel que fa a qui neix i a qui mor: els parents seuen al voltant de qui neix i se’n planyen, perquè un cop nascut li pertoca sofrir tots els mals, i fan recompte de tots els patiments humans; en canvi, amb qui mor es mostren enjogassats i el soterren complaguts, en la idea que ja s’ha allunyat de tots els mals i es troba en absoluta felicitat”.